Índia i el comerç internacional

El comerç internacional és l’intercanvi de béns i serveis a través de les fronteres o de territoris internacionals. Per tractar d’aprofundir una miqueta més en aquest tema hem decidit conèixer els efectes del comerç internacional centrant-nos en un únic país, la Índia. Tractarem la Índia ja que és un país en vies de desenvolupament que forma part dels BRICs (juntament amb Brasil, Rússia i Xina). Això és important perquè l’impacte del comerç internacional a la economia Índia és relativament recent com observarem a continuació.

Atenent a la definició de comerç internacional esmentada a l’inici; per conèixer l’impacte d’aquest ens fixarem en el PIB del país, així com en el PIB per càpita (que ens permetrà saber la grandària de l’economia Índia al igual que la distribució de la riquesa). També utilitzarem dades de les exportacions i les importacions del país per a poder senyalar la importància dels fluxos comercials.

Atenent a les dades del PIB que presentem a continuació hi ha dos moments fonamentals pel que fa a la variació de l’economia índia en el marc econòmic mundial. El primer factor clau que hem d’esmentar són les reformes macroeconòmiques que executa el govern de l’Índia a l’any 1991, el segon és l’entrada de la Índia a la OMC al gener de 1995.

Pel que fa les reformes econòmiques, el govern reformista de Rao puja al poder al 1991 i desenvolupa la seva agenda de reforma econòmica on la liberalització de l’economia és el pilar fonamental (després d’anys d’economia autàrquica i una sobre-regulació del comerç, les infraestructures i les inversions). Per això Rao eliminarà les barreres al comerç internacional, tant pel que fa les exportacions com les importacions, així com significarà l’obertura  a la inversió nacional i estrangera i la progressiva disminució del control del govern en l’economia (el que es coneix com agenda econòmica per a la Índia)

Font: Elaboració pròpia amb dades del BM

Observant el PIB, veiem un gran increment d’aquest, sobretot a partir del 1991. A partir d’aquesta data el creixement del producte interior brut ha adquirit una tendència creixent i constant. Podem afirmar que aquest augment es deu a les polítiques d’obertura al comerç internacional, per tant aquest ha permès a la Índia formar part del mercat global.

A més de les reformes esmentades anteriorment, l'entrada d’aquest estat a l'OMC el primer de gener del 1995 va significar una consolidació dins el mercat internacional, portant a l’Índia a ser un dels països amb més creixement anual, posicionant-se dins aquest mercat com a actor important (i un dels que té les taxes de creixement més elevades). La OMC doncs, ha servit a la Índia per fomentar les seves exportacions, així com per atreure inversió estrangera, tant per invertir-hi directament en la construcció d’indústries o en la inversió en empreses índies.

Font: Elaboració pròpia amb dades del Banc Mundial

Si ens centrem en els fluxos comercials, observant les importacions i exportacions de la Índia, notem que hi ha hagut una tendència creixent al llarg dels anys, que podem atribuir-la a l’obertura econòmica generada per les reformes del 1991 i incentivada per la continua liberalització dels seus productes després de l’entrada de l’Índia a la OMC. El creixement indi té una tendència positiva, producte de la seva competició als mercats internacionals.

Podem relacionar l’augment de les relacions comercials de l’Índia i els altres països dins el marc de la integració econòmica mundial sota el fenomen de la globalització. La globalització ha portat a la homogeneïtzació  de la major part dels sistemes econòmics;  adoptant el capitalisme com a doctrina. L’Índia no s’escapa doncs d’aquesta tendència global i es posiciona dins d’aquest mercat de manera destacada. Convertint-se en una de les economies emergents més potents.

Font: OMC

Tanmateix, podem concloure que tots aquests trets només són possibles en una economia que parteix d’una situació subdesenvolupada respecte altres grans potències econòmiques, cercant els orígens d’aquesta situació “inicial” de l’Índia ens hem de remuntar fins a la I Revolució industrial, ja que succeeix quan determinades economies amb un sèrie d’especificitats tals com la possessió de colònies (que són utilitzades per a donar-les un ús de “mercat intern” per benefici propi) comencen a obrir una escletxa econòmica de diferència considerable. En aquest moment trobem que l’Índia se situa al bloc de països que no gaudeixen positivament d’aquest canvi, en aquest cas com a conseqüència de no ser ni tan sols un Estat, sinó que en aquelles dates es troba sota domini de l’imperi anglès i per tant només juga un paper d’obtenció de determinats recursos de cara a la metròpoli anglesa. Així doncs la Índia es beneficia del seu atràs, iniciant un procés de catching-up basant-se en l’adopció de polítiques que ja havien estat exitoses en altres països.

Cal dir però, que el comerç internacional ha beneficiat a la Índia dins els termes econòmics, si anem més enllà podem qüestionar la magnitutd d’aquest benefici. La Índia ha aconseguit ser una economia potent gràcies al comerç internacional, però també ha aconseguit una pressió molt forta cap al seu medi ambient (aconseguint una industrialització a canvi d’explotar els seus recursos i boscos) i cap al mercat laboral (amb salaris baixos, explotació infantil, migracions rurals massives).

Occident guanya la batalla

Francis Fukuyama considera que el triomf del capitalisme arreu ha significat el que ell anomena la fi de la historia. La globalització, al meu parer, és més aviat una occidentalització i/o americanització. Els països occidentals han imposat i intenten imposar els seus valors econòmics, socials i culturals – més de 150 països han ratificat els convenis sobre els drets del nen i la discriminació contra la dona; però molts d’aquests ho han fet per quedar bé davant la opinió pública internacional, que els empeny a ser cada vegada més americans (com mostra el fet que les pel·lícules de Hollywood s'exporten a 177 països)

Pel que fa a la cultura, els valors que s’han extés són propis de les societats occidentals, el consumisme i la vida ràpida. Mentre que a occident són pocs els que incorporen valors orientals al seu estil de vida. Veiem que existeixen fluxes d’intercanvis cada vegada més creixents en el nombre de basars xinesos que s’obren a les nostres ciutats, els woks i els restaurants de kebab però aquestes empreses no generen xarxes que operen arreu del món, com si que ho fan les cadenes de menjar ràpid de capital occidental.

                              

La occidentalització afecta a tots els països en la mesura que la llengua franca en el món avui en dia és l’anglès, i no sembla que això vagi a canviar a curt termini (tenint en comte que la Xina, al 2030, es convertirà en el país amb més parlants anglesos). A més, aquesta expansió del poder d’occident arriba, fins i tot, a les guerres; als anys 70, la guerra que enfronta el Chad i Líbia tingué nom de cotxe (la guerra Toyota, l’empresa va canviar el logotip de les seves camionetes perquè no s’associés la marca al conflicte). Veiem també com les samarretes d’importants equips de futbol són portades per milicians.

Tropes de Gadafi i rebels

I jo hem pregunto, els valors occidentals són més vàlids que els altres? Occident ja no és el melic del món, noves potències emergents clamen cada dia per tenir un lloc 

dins l’ordre global, hauríem d’estar oberts a impregnar-nos de noves cultures, idees i percepcions del món, la diversitat sempre és millor si se sap conviure amb ella. 

Meritxell Sayós

Altres informacions d'interès:

Quin model volem?

Aquests últims dies ens han bombardejat amb imatges de Adelson, el magnat americà que pretén portar Las Vegas a Espanya. Un macro-complexe amb Hotels, centres comercials i casinos. Presentat per polítics i mitjans de comunicació com si fos la panacea universal de tots els mals que té Espanya amb l’argument de que l’Eurovegas acabarà generant milers de llocs de treball i milers de milions d’euros.

Això és el que necessita Catalunya i Espanya? Tenir un model de creixement econòmic basat en un turisme de joc. Turisme que molt possiblement convertirà el Prat del Llobregat en un nou Lloret. Portarà llocs de feina (que si el govern acaba acceptant totes les condicions d’Aldelson seran ocupats per asiàtics) i anirà acompanyat de prostitució i blanqueig de diners.

El diner fàcil és atractiu, les persones pensem a curt termini en els grans beneficis de l’Eurovegas, però no tot si val. Val la pena una inversió de 17.000 milions d’euros, la construcció de més de 36.000 habitacions d’hotel a canvi de la congelació del pagament de la Seguretat Social i el pagament d’impostos durant dos anys, els avantatges en la fiscalitat i en l’obtenció dels sòls per a la construcció amb un aval de l’Estat de 25 milions d’euros.

Aquesta catifa vermella en la que camina el senyor Aldelson no hauria de ser el bot salva-vides de la malmesa economia espanyola; s’hauria de potenciar activitats econòmiques que puguin atraure la inversió estrangera més enllà del curt termini, empreses d’alt valor afegit que puguin absorbir els joves més que qualificats que s’han vist obligats a emigrar. Potenciar el 22@, el Parc tecnològic on opera l’Alba- Sincrotró. Barcelona, Catalunya i Espanya haurien de ser valents, apostar en temps difícils per un model econòmic més enllà del turisme low cost, un model que permeti als joves créixer laboralment dins el seu país, que converteixi Barcelona en un focus d’atracció basat en l’atractiu intel·lectual i no pas en el baix cost de les begudes alcohòliques.

                                                                                                     Meritxell Sayós

Eurovegas:

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2011/12/12/madrid/1323714319_505011.html

http://gentedigital.es/comunidad/econonius/2012/02/23/viva-las-eurovegas/

Innovació:

http://www.lavanguardia.com/economia/20120215/54254572563/startups-como-reproducir-silicon-valley-en-barcelona.html

http://www.parcdelalba.com/es/estado_actual/ciencia_y_tecnologia/sincrotron_alba

Emigració a Espanya:

http://www.elconfidencial.com/espana/2012/01/23/la-crisis-dispara-un-22-la-emigracion-espanola-en-su-mayoria-jovenes-91333/

Globalització capitalista desigual

Pel que fa als inicis de la “globalització” ens podríem remuntar a la I Guerra Mundial amb intenció d'assenyalar els seus orígens, ja que tot s'incia quan contemporàniament a la I Guerra Mundial ens trobem en una situació de lluita dels mercats entre els poderosos, doncs la burgesia dels estats més desenvolupats responen amb una aposta per una sèrie de valors com la suposada defensa de la democràcia per a estendre aquesta lluita dels mercats a la resta del planeta.

Un cop iniciat aquest fenomen podem veure que hi ha un context de gairebé tot el món sota domini colonial i de tensions pel gran desenvolupament del capitalisme alemany, a més de la necessitat d'obtenir fonts de recursos i disputar hegemonies colonials a França i Bèlgica. Aquest context també està caracteritzat per una concentració de la producció a poques grans empreses i alhora veiem que anteriorment durant 1900-1903 hi ha la mort de mites del liberalisme com la lliure competència i que fins i tot podríem avançar al crack financer del 1873.

En aquesta època veuríem l'existència d'una financialització de l'economia, és a dir, els capitals financers són els majors propietaris de la producció mercantil, malgrat que els quatre grans països rics són per una banda vells estats capitalistes amb majors colònies (Anglaterra i França) i alhora nous estats gràcies a un gran desenvolupament del seu capitalisme (Alemanya i EUA). Doncs d'aquí podem excloure que la economia entra en globalització ja a principis del segle XX i que el capital financer és jeràrquicament superior a l'autonomia política de cada estat.

Tanmateix podríem comentar que tot sovint s'argumenta la revolució industrial com un avenç cap a la globalització i un fet que juga a favor dels més desafavorits (esclaus a l'era pre-revolució industrial), però novament ens trobem en una situació on sorgeix un moviment evolucionista anti-esclavatge simplement perquè els anglesos no volien acabar amb els africans sinó que els veien com a compradors, encara que fos després de quatre segles d'esclavatge. Com a conseqüència d'aquest fet també és cert que és dona un excessiu desenvolupament d'aquests estats i com a resposta s'actua amb el sorgiment de la colonització.

Un cop repassat breument els esdeveniments que donen peu a la globalització, els seus orígens i desenvolupament podem sentenciar que realment no ens trobem davant d'un procés netament global i globalitzador ja que malgrat que sí que té un marc d'acció global, de tot el món, no tot els seus actors i estats es troben en una situació similar dins d'aquest marc global, simplement és l'extensió d'unes dinàmiques limitades a determinats estats a una situació sense fronteres ja que econòmicament es troben amb aquesta necessitat un cop explotat el territori original.

     Jordi Hostaled

Davant la globalització, escepticisme

Considerant la definició de globalització com: el conjunt de processos que porten a una transformació i a una reorganització de les relacions socials i transaccions, generant xarxes interregionals i transcontinentals d’activitat i exercici del poder (Held: 16).

Veiem que des d’una perspectiva escèptica, aquesta definició no es compliria. Seguint aquesta línia de pensament davant la Globalització i mirant el món que ens envolta podem considerar:

-      - La globalització com a mite, no és veritat que tot aquest conjunt de processos hagin transformat el món, sinó que és una economia global segmentada en tres grans blocs. Tampoc és cert que sigui un fenomen nou, hi ha evidencies empíriques al segle XIX de que ens trobem davant una reedició d’un fenomen més antic. Que a més va ser molt més fort; al segle XIX els processos que es generaren van fer canviar el model de vida de la població, els fluxes migratoris van ser molt més elevats (van significar el moviment del 10% de la población mundial que hi havia aleshores) i hi havia importants transaccions comercials a nivell transnacional.

-       - L’augment d’interaccions s’ha produït a tres regions concretes, per tant no existiria la globalització en si, sinó que l’hauríem d’anomenar regionalització. L’Àsia-Pacífic, Europa i Nord-Amèrica són els centres de l’economia global. La interacció econòmica que tant defensen els hiperglobalitzadors no és veritat, ja que el nombre més gran d’interaccions es donaria entre els tres blocs econòmics esmentats.  Comprovem-ho doncs amb dades!

o   Al 2003 els fluxos comercials de mercaderies se situaven principalment a Amèrica del Nord amb 1058 milers de milions de dòlars, a Europa, on representaven 2441 milions i a Àsia amb 1649 milions. La quarta regió era Amèrica del Sud, amb 359 milions. (Veure mapa 1).

o   Els paísos que formen part de la OCDE s’inclouen dins d’aquests tres grans blocs, fora d’aquestes regions només tindriem Méxic, Xile, Israel i Turquia.

-     -   No eixisteix una societat civil global (la diversitat cultural i la nombrosa existència de pobles indígenes ho demostra). La Globalització no ha portat a una distribució més igualitària de la riquesa. Les desigualtats entre Nord i Sud segueixen sent molt visibles, el Tercer món és el gran perdedor d’aquest fenomen ja que està creixent la seva marginalització. Com a mostra les dades esmentades a continuació: un 40% de la població mundial viu amb menys de 2€ al dia, Els 500 individus més rics del món tenen més ingressos que els 416 milions més pobres; un cop dit això podem notar aquesta desigualtat observant els mapes, presentats a continuació, sobre la població que viu sota el llindar de pobresa,  el nombre de lliits d’hospital per habitant i la renta per càpita.

Població sota el llindar de la pobresa 2011.  Font: Index Mundi

Llits d'hospital per habitant. Font: Index Mundi

-    

--   -  L’augment de desigualtat fa augmentar el radicalisme i el nacionalisme, en trobem clares mostres en l’augment del terrorisme internacional, en la Primavera Àrab, en els conflictes de Txetxènia, Filipines, en la independència de Kosovo (2008) , Timor Oriental  (2002) i Montenegro (2006).

- Dir també que els governs nacionals segueixen ser els monopolitzadors del poder, no existeix cap govern a nivell global ni cap institució suficientment rellevant que guií l’esdevenir l’autoritat central; són els païssos occidentals qui estableixen les directrius d’aquesta societat i els que s’encarreguen de fomentar la integració econòmica.

Com ha canviat el món?

La industrialització a Espanya

Tractar la Revolució Industrial a Anglaterra m’ha portat a pensar en la situació de la industria espanyola. A continuació abordaré com va ser la industrialització a Espanya, les seves fases i la situació actual, hereva del procés industrialitzador del segle XIX.

Cal recordar que Espanya gaudia d’un període d’esplendor al llarg del segle XVI, tenia colònies a l’altra banda de l’Atlàntic, terres molt productives i una economia creixent (tenia mateixos factors que, segons Clark, permeteren a Anglaterra ser l’origen de la industrialització) però no va saber canalitzar aquest potencial en forma de reforma de l’estructura econòmica.

Ja situant-nos al segle XIX, el marc espanyol era totalment diferent. Ja no tenia colònies, patia inflació i començava la història del dèficit del pressupost públic. A més l’agricultura estava endarrerida (malgrat que el país tenia capacitat per exportar i zones productives) per tant la Revolució agrícola necessària per alliberar mà d’obra i generar estalvis que permetessin el consum no es produí.

Tot i aquest marc tan poc alentidor apareixeran zones molt dinàmiques com Catalunya, el País Basc i Madrid. La primera desenvolupà la indústria del cotó (aparició de les colònies industrials) i més tard la mecànica, la dels mitjans de transport, l’elèctrica i la dels serveis públics. Pel que fa al País Basc, es convertí en un referent de la indústria pesant, la siderúrgica i la mineria. A finals del segle XIX, inicis del XX podem afirmar doncs que hi hagué un procés industrialitzador limitat geogràficament. Que continuarà amb l’augment de les exportacions espanyoles degut a la primera Guerra Mundial i les obres públiques de la dictadura de Primo de Ribera.

Durant la guerra civil i la postguerra Espanya viu un període fosc basat en l’autoabastiment, que se superà a mitjans del segle XX amb els plans de desenvolupament, que permeteren estendre el teixit industrial, convertint a Espanya (al 1975) en un dels 10 països més industrialitzats del món. Aquest període daurat de la indústria espanyola durà poc, ja que amb la crisi del petroli al 1973 es tanquen indústries pesants que eren poc rentables (com els Alts Forns de Sagunto o les mines de Riotinto). L’Estat reaccionà tard i malament intentant crear Zones d’Urgent Reindustrialització, amb escàs èxit.

Amb l’entrada al s.XXI i a la Unió Europea la indústria espanyola es veu amenaçada per la competitivitat global; això permet la modernització de les indústries introduint noves tecnologies com la robòtica; però a la vegada implica la deslocalització d’algunes industries que resulten menys competitives. A més la indústria espanyola es caracteritza per nombroses empreses de poc tamany, sense capacitat de realitzar grans inversions ni invertir en I+D.

Veient doncs com ha estat la evolució de la industria en termes històrics podríem pensar que també hi ha hagut una evolució en termes geogràfics. Això però no ha estat així, la localització industrial a Espanya ha variat poc des del inicis de la Primera Revolució industrial (com podeu veure en els mapes) ja que se segueix situant en l’Eix del Mediterrani i l’eix de l’Ebre. Catalunya, que en els seus inicis va considerar-se com la “fàbrica d’Espanya” segueix mereixent aquesta qualificació. Madrid i el País Basc continuen també sent les grans àrees de producció industrial. Aquestes tres regions atrauen a grans empreses i parcs empresarials, alhora també són zones d’investigació, on es realitza una major inversió en I+D i on se situen els parcs tecnològics.

Dit això doncs, cal plantejar-nos quins poden ser els reptes del futur, com evitar la desindustrialització, com fomentar l’establiment d’indústries en Comunitats on la industrialització és baixa, com Extremadura, Balears o Canaries. Com potenciar les àrees geogràfiques existents, afavorint una bona xarxa de transports i augmentant la inversió. 

Meritxell Sayós

Noticies relacionades:

http://www.expansion.com/2009/04/04/opinion/llave-online/1238874855.html

http://www.lavanguardia.com/local/agencias/20120208/54251237364/los-sindicatos-mineros-de-teruel-exponen-al-subdelegado-del-gobierno-su-preocupacion-por-las-cuencas.html