Tractar
la Revolució Industrial a Anglaterra m’ha portat a pensar en la situació de la
industria espanyola. A continuació abordaré com va ser la industrialització a
Espanya, les seves fases i la situació actual, hereva del procés
industrialitzador del segle XIX.
Cal
recordar que Espanya gaudia d’un període d’esplendor al llarg del segle XVI,
tenia colònies a l’altra banda de l’Atlàntic, terres molt productives i una
economia creixent (tenia mateixos factors que, segons Clark, permeteren a
Anglaterra ser l’origen de la industrialització) però no va saber canalitzar
aquest potencial en forma de reforma de l’estructura econòmica.
Ja
situant-nos al segle XIX, el marc espanyol era totalment diferent. Ja no tenia
colònies, patia inflació i començava la història del dèficit del pressupost
públic. A més l’agricultura estava endarrerida (malgrat que el país tenia
capacitat per exportar i zones productives) per tant la Revolució agrícola
necessària per alliberar mà d’obra i generar estalvis que permetessin el consum
no es produí.
Tot
i aquest marc tan poc alentidor apareixeran zones molt dinàmiques com
Catalunya, el País Basc i Madrid. La primera desenvolupà la indústria del cotó
(aparició de les colònies industrials) i més tard la mecànica, la dels mitjans
de transport, l’elèctrica i la dels serveis públics. Pel que fa al País Basc,
es convertí en un referent de la indústria pesant, la siderúrgica i la mineria.
A finals del segle XIX, inicis del XX podem afirmar doncs que hi hagué un procés
industrialitzador limitat geogràficament. Que continuarà amb l’augment de les
exportacions espanyoles degut a la primera Guerra Mundial i les obres públiques
de la dictadura de Primo de Ribera.
Durant
la guerra civil i la postguerra Espanya viu un període fosc basat en l’autoabastiment,
que se superà a mitjans del segle XX amb els plans de desenvolupament, que
permeteren estendre el teixit industrial, convertint a Espanya (al 1975) en un
dels 10 països més industrialitzats del món. Aquest període daurat de la
indústria espanyola durà poc, ja que amb la crisi del petroli al 1973 es
tanquen indústries pesants que eren poc rentables (com els Alts Forns de
Sagunto o les mines de Riotinto). L’Estat reaccionà tard i malament intentant
crear Zones d’Urgent Reindustrialització, amb escàs èxit.
Amb
l’entrada al s.XXI i a la Unió Europea la indústria espanyola es veu amenaçada
per la competitivitat global; això permet la modernització de les indústries
introduint noves tecnologies com la robòtica; però a la vegada
implica la deslocalització d’algunes industries que resulten menys competitives.
A més la indústria espanyola es caracteritza per nombroses empreses de poc
tamany, sense capacitat de realitzar grans inversions ni invertir en I+D.
Veient doncs com ha estat
la evolució de la industria en termes històrics podríem pensar que també hi ha
hagut una evolució en termes geogràfics. Això però no ha estat així, la localització
industrial a Espanya ha variat poc des del inicis de la Primera Revolució
industrial (com podeu veure en els mapes) ja que se segueix situant en l’Eix del
Mediterrani i l’eix de l’Ebre. Catalunya, que en els seus inicis va
considerar-se com la “fàbrica d’Espanya” segueix mereixent aquesta
qualificació. Madrid i el País Basc continuen també sent les grans àrees de
producció industrial. Aquestes tres regions atrauen a grans empreses i parcs
empresarials, alhora també són zones d’investigació, on es realitza una major
inversió en I+D i on se situen els parcs tecnològics.
Dit això doncs, cal
plantejar-nos quins poden ser els reptes del futur, com evitar la desindustrialització,
com fomentar l’establiment d’indústries en Comunitats on la industrialització
és baixa, com Extremadura, Balears o Canaries. Com potenciar les àrees
geogràfiques existents, afavorint una bona xarxa de transports i augmentant la
inversió.
Meritxell Sayós
Noticies relacionades:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada