Un mal avingut matrimoni: els sindicats anglesos i el Partit Laborista
No
és un secret, és “ vox populis”, que existeix una mala relació entre les bases
sindicals dels principals sindicats del Regne Unit i les élits del Partit
Laborista, cosa que no admet dubtes. Un bon exemple d'aquesta mala relació pot
ser la gran esbroncada soferta per Ed Miliband (líder laborista) davant el TUC
(Congrés Anual de Sindicats). Aquesta esbroncada es va produir per la posició
de Miliband de no donar suport a la decisió sindical de convocar una vaga per
protestar contra la reforma de les pensions. Per
entendre aquest distanciament actual s'ha de fer un cop d'ull a la història més
recent entre la relació entre sindicats i govern.Des de la victòria per majoria absoluta de Tony Blair al capdavant del Partit Laborista en les eleccions de 1997 s'esperava una millora en les relacions entre el govern i els sindicats. Ja que abans de la retirada de Margaret Tatcher (1990) i la derrota de John Major (tots dos conservadors) es van retallar part dels poders socials als sindicats amb diverses reformes - com la restricció de mandats dels líders sindicals o el vot secret- i altres més radicals com la d'imposar greus conseqüències als denominats “piquets” que boicotegessin la producció de les fabriques. Així doncs després de l'ascens al poder dels laboristes - que no fa falta recordar que es va formar gràcies a la unió de diverses “Trade Unions” - s'esperava una major cooperació i relació que no es va produir.
Molts
analistes van determinar que aquesta mala relació va venir perquè el govern de
Blair no va retirar les lleis de reforma dels sindicats que va imposar Tatcher.
Uns altres apunten que el Partit Laborista va passar “a ser de dretes”. És a
dir, els dretans com Blair van obtenir el control del partit i van “posar” els
seus aliats dretans sindicals en el més alt de les “Trade Unions”. Qui pogués
pensar que ara els sindicats estarien controlats per dretans com Blair estaria
una mica equivocat, en una elecció sindical després d'una altra, la marea ha
començat a canviar. En un sindicat darrere l'altre, els dirigents més radicals
han guanyat als seguidors dretans de Tony Blair. Fins i tot aquells candidats
habitualment etiquetats com “blairistas”, com Jack Dromey, del TGWU (Sindicat
General i del Transport), s'han mostrat crítics a l'actual Partit Laborista.
Com s'ha pogut comprovar
anteriorment aquesta mala relació entre les bases sindicals i els laboristes no
és nova. Crec que només es pot salvar aquest “antic matrimoni” quan els
laboristes donin una altra vegada un pas definitiu a l'esquerra i deixin enrere
l'herència dretana que va deixar Blair i que no es correspon als inicis del
laborisme. La solució sembla situar-se a la tornada o a “l’antic
laborisme”, si Ed Miliband i el seu equip no entenen que aquesta és l'única
solució per recuperar el suport sindical i el de la majoria dels seus votants
d'esquerra, serà inevitable que s’acostin vagues generals, on l'enemic no són els
conservadors, amb les seves polítiques liberals, sinó els propis laboristes amb
la seva “socialdemocracia”.
Joan Martínez
 |
| Ed Miliband |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada